Costa Rica es una de les democràcies mes antigues d’Amèrica i es desmilitaritzat des l’any 1948. Es un país amb un dels index de consciencia ecològica mes alts del mon i amb una gran biodiversitat que farà les delícies de tots els amants de la natura. Es molt còmode viatjar-hi i posseïx les infraestructures necessàries i serveis de totes les categories, del més senzill al més luxós. Els “ticos”, com s’autodenominen els habitants de Costa Rica, tenen una frase per definir el seu estil de vida: “Pura Vida”.
L’època ideal per anar-hi es l’estació seca, que va del mes de gener a l’abril. Nosaltres no teníem mes remei que aprofitar els dies que teníem al mes d’agost i que corresponen a l’estació humida, que va de maig a desembre.
Per planejar aquesta ascensió cal tenir en compte que es necessari un permís d’entrada al parc, ja que nomes es permet l’entrada de unes 50 persones per dia, i s’ha de reservar amb molta anticipació (al mes de maig per l’estació humida), te un cost d’uns 15$ per els dos dies necessaris per fer l’ascensió. Com a mes cal fer la reserva al refugi, preparar la manutenció per els dos dies, portar el fogonet, i procurar-se sacs de dormir (no els els portàvem per estalviar volum d’equipatge a l’avió), decidirem contractar els serveis de treking a l’Hotel de Montaña El Pelicano, d’aquesta manera se'ns facilita la reserva de les entrades al parc, del refugi, el menjar i la cocció d’aquest al refugi, que no te cap servei.
Així doncs el dia abans de començar l’ascensió ens arribarem, amb cotxe, al petit poble de San Gerardo de Rivas, encaixonat a la Vall del Chirripó Pacifico, ja que les seves aigües desemboquen en aquest oceà. Un cop a l’hotel férem un curt “breifing” per organitzar la sortida de l’endemà i ells es preocuparen de preparar les carregues, amb els sacs de dormir i el menjar, per pujar-lo amb cavalls fins el refugi de matinada.
Aprofitarem per anar a dinar al Truchero Cocolisos, on tu mateix et pesques les truites de riu que vulguis menjar, amb l’ajuda l’entranyable avi, i la seva dona ens les cuina tot seguit. Tot i ésser tancat el dia que hi varem anar, ens van atendre de meravella i, a més, les truites estaven bonisimes. Així, amb la panxa ben plena, anàrem a preparar-nos la roba i les motxilles i anant a dormir ben d’hora, doncs calia matinar.
L’endemà a les 4:30h ens llevem, i desprès de prendre quelcom calent, el gerent de l’hotel ens porta, amb el seu flamant tot terreny, cap al començament del camí, de pas recollim el cuiner, que a més ens farà de guia durant una part del recorregut. A les 5:00h comencem la pujada, a uns 1.600m d’alçada, cap el Refugi del Paramo que esta a 3.393m d’alçada, per tant ens esperem uns 1.800m de desnivell, que hem de salvar en 14,5Qm.
La pujada no te pèrdua car segueix un camí molt ben marcat i amb cartells a cada quilometre, indicant-nos alguna característica del lloc sobre el qual passem.
Així doncs el primer quilometre esta marcat com el “Termometro”, ja podeu imaginar perquè, el segon “Fila cementerio de la maquina”, el tercer “El Jilguero”, el quart “El Quetzal”, el cinquè “Los robles”, el sisé “El Rualdo”, i el setè “Llano Bonito” (2.519m), ja portem els primers 1.000m de desnivell, i unes 3 hores, on trobem un refugi de fusta tancat, i on aprofitem per recuperar forces i omplir les cantimplores, ja que no trobarem cap més font en molta estona. Fins ara hem anat caminant per un bosc espès i frondós que es coneix com a “bosque humedo” i anem sentint cants d’ocells desconeguts per a nosaltres. El camí te unes passeres per evitar el fangar que s’hi fa en època de pluges, encara que nosaltres estem tenint molta sort, tot i que el dia ha començat tapat no plou i es va obrint poc a poc.
Continuem i ens enfrontem, al vuitè quilometre, a “La cuesta del agua”, una pujada sostinguda d’uns 3 quilòmetres, passant per “Las barbas del viejo” (Qm.9), on ens creuem amb les cavalleries que transporten el material i ja van de baixada, i continuant per “Las Cañuelas” (Qm. 10) arribant al collet “Monte Sin Fe”, a 3.200m; ja portem unes 5:30 hores de pujada i la vegetació va canviant despareixent els arbres i donant pas als matolls, essent molt fàcil veure “lagartos” de tots els colors. El camí ara fa una suau baixada fins el quilometre 12, estem passant per una zona que ha sofert varis incendis forestals “Los quemados” (Qm.11). Aqui ja hi fa sol i la calor comença a notar-se.
Travessem un rierol sec, on d’una manega raja una mica d’aigua, i ens mentalitzem per l’ultima i llarga pujada denominada “Cuesta de los arrepentidos”, d’uns dos quilometres, que ens durá a uns 3.400m, i després en suau baixada fins al refugi de “El Paramo” (3.393m), on arribem al cap d’unes 7 hores, i on podem fer un bon dinar, preparat pel nostre cuiner. Un cop alimentats i una mica recuperats anem a estirar les cames per el voltants i admirem les peculiars formacions d’unes agulles de roca conegudes com “Crestones”.
El refugi es molt peculiar car semblen barracons units per túnels amb escales, amb varies habitacions amb lliteres, lavabos i dutxes sense aigua calenta. La zona comuna inclou menjador i cuina amb aigua corrent (però no fogons); tenim llum fins les 20h (de bateries carregades amb panells solars), i sorprenenment hi ha connexió Wifi gratuïta a Internet, que aprofitem per parlar amb la família i posar al dia el correu electrònic. A mes existeixen els “aposentos del guarda parque” que tenen cal.lefació i aigua calenta, car i viu tot l’any, i dos ordinadors per a l’ús dels visitants. Sopem ben d’hora, fem petar la xerrada amb altres excursionistes d’arreu del mon, i després d’una renyida partida de cartes amb el cuiner, en Blaine, anem a dormir.
Passem una mala nit, doncs el refugi es molt fred i els sacs molt prims, ens llevem, prenem quelcom calent i ens despedim del cuiner, car el ja marxa cap el poble, també ens hem de preocupar de deixar els sacs perquè ens el baixin les cavalleries. Ens havien recomanat sortir mes d’hora, per veure la sortida del sol al cim, però com es molt tapat i amb boira hem preferit provar sort i sortir a les 5:15h per veure si agafem un bon clar i podem intentar entrellucar algun dels dos oceans (Atlàntic i Pacific) que es veuen des del cim.
Així doncs sortim del refugi per un bon camí amb un suau pendent direcció a la cruïlla del “Valle de los Conejos”, on hi arribem en uns 45 minuts. Aqui prenem direcció nord-est, per un camí ben marcat i que va pujat molt be, passem per un parell de collets, enmig d’una intensa boira i ataquem les dretes roques que donen pas al cim del Cerro Chirripó, on arribem després d’uns 5Qm i 500m de desnivell positiu, que fem en unes 2 hores.
Fem les fotos de rigor i firmem al llibre, fent temps per, si hi ha sort, si ens passa alguna clariana; però nomes podem veure, entre boires, algun llac proper i entreveure les carenes que ens envolten. Per tant cal tornar i descaminar tot fins al poble avui mateix on en els últims quilòmetres ens atrapa la pluja, mentre ens diuen adéu els micos de cara blanca que ens observen.
Adéu Chirripó !!
Ascensió realitzada, els dies 10 i 11 d’agost 2011 per:
Joan Riera, Pau Riera, Visi Lázaro i Martí Riera.
