Escalada a Castelldefels

Sortida d'escalada a Castelldefels el 29 de juny.

En Benji i jo anem a fer la via Eucaliptus (MD) al Pic del Martell. Faig les dues tirades fortes de primer. Despres baixem a banyar-nos a la platja.

Intent al Balaitous

Intent d'ascensió al Balaitous els dies 24, 25 i 26 de juny

Una colla de 10, anem a fer les 3 crestes del Balaitous, pero el mal temps en fa recular. Nomes passem una nit al xalet de Respumoso i l'endemà tornem a casa.

Index fotos: 062.001.004

Escalada a Montserrat (Agulles)

Sortida d'escalada a Montserrat (Agulles) el dia 19 de juny.

En David Fonte i jo amb un dia rúfol i lleig escalem per una zona poc coneguda del Serrat de la Portella.

L'Agulla de la CNT o dels Tres i on fem la via Cámara-Ollè (D+ amb dos passos de V). Es una via que hem deixa bon record doncs te finura i es atlètica, per un diedre xemeneia que era A1 i ara es passa en lliure.

Després voltem per la zona per conèixer-la una mica, allò sembla la selva !!

Index fotos: 060.001.010

Rocodrom al Papiol

Sortida per escalar al rocòdrom al Papiol el dimecres 15 de juny

Anem un nombrós grup del SEAM a fer "boulder" a les escletxes del Papiol. Faig la via 23, que l'altre cop que vinguérem no vaig poder passar. També fem l'escletxa del davant que es molt cabra.

Assistents: Ismi, Toni, Nati, Anna, Roger, Carme i jo.

Imatges: Cresta d'Alba

Surto del sac, és fosc, no estic del tot segur del que farem avui, però em deixo portar pels companys. La pujada és dura i ens fa suar de valent, la motxilla amb l'impedimenta per a dos dies també hi ajuda. El Sol ens agafa a la Pleta de Cregüeña i dóna color aquest paisatge entre bucòlic i mineral. Més amunt. Anem pujant i ens decidim a continuar, malgrat que el meu cos no es vol acostumar a l'esforç, potser serà que el material d'hivern que porto, no és adequat al calorós dia de primavera d'avui.

Arribada a la bretxa. Ens equipem i discutim sobre el material, cada detall, cordà doble o simple? etc., són coses que ens costa posar-nos d'acord i em deixa regust d'indecisió.

En tocar les mans la roca s'acaben momentàniament els dubtes i primer amb passos indecisos i cada cop més segurs avancem a cavall de crestes, blocs, enfilats per plaques i encastats en fabulosos diedres.

Pugem agulles de roca no més amples que un puny, les grimpem i les desgrimpem, rappels inclosos. L'esforç és dur i la motxilla amenaça amb desequilibrar-nos contínua ment. Les meves botes dobles em fan sentir com un titella penjat pels fils del destí enmig d'aquest desert de crestes de granet. La blancor de les neus en cega els ulls. Per sort la set es pot dominar gràcies a la provisió d'aigua, que carreguem tàcticament estudiada.

Amb tot, podem gaudir de l'escalada, quan aquesta és ferma i així reconeixem que la millor tirada que hem fet és la del diedre-xemeneia (D+), seguit d'una placa fina de granet (BD). A cada parada que fem els dubtes em vénen al pensament i no frueixo del gust de l'escalada, sembla com si la meva ment estigués absent del cos.

Continuem l'ascensió, encara que no molt difícil, si és molt dura per la seva llargada (1.100 m de cresta) i la seva alçada (de 2.646 m a 3.118 m). Per fi arribem a terrenys poc difícils i tarterams varis. Però encara no arribem. Em sembla infinita aquesta cresta, quan em dic: és fins aquí, apareix un mica més lluny una altra punta. Ara estic sol, car els meus m´han deixat enrere i penso que se'm fa tard i que no m'esperaran. Són imaginacions meves i en pujar altre cop a la cresta, els veig a dalt el cim esperant-me. El meu cansament m'impedeix d'adonar-me que acabo d'acomplir el meu objectiu: fer el Pic d'Alba (3.188 m) per la cresta dels Quinze Gendarmes. Mostra del que dic és que de les fotografies que guardo no n´hi cap de dalt del cim. Nomès penso en que és tard i que hem de trobar un lloc per a vivaquejar.

Desgrimpem per la cresta Nord, Via Normal (PD), fins la cota 2.936 m i decidim que allí és un bon lloc per a fer-hi vivac. Jo m'he buscat un lloc entre uns blocs i l'acondiciono per a passar-hi la nit amb el màxim de confort possible, cosa de la qual quedo bastant satisfet. Després de pendre unes begudes calentes correm a introduir-nos dins els sacs, car la temperatura baixa per moments.

Els cims semblen incendiats per la llum del Sol ponent. El veiem desaparèixer darrera el segon gegant dels Pirineus: El Posets, desprès lentament, molt lentament es fa fosc. El cansament acumulat em guanya a les ganes de contemplar l'agrest i solitari paisatge i dormo com un tronc fins les cinc de la matinada en què quatre gotes que cauen, causen uns moments de confusió, però finalment continuo dormint fins que el ventet que s'aixeca i les primeres clarors ens desvetllen.

És fantastic sentir-se aquí dalt pràcticament aïllat del món i al mateix temps unit a ell per un fil molt estret. Nosaltres fruïm d'aquest ambient unes hores i ens hi sentim units i al mateix temps sabem que només som uns visitants passatgers, només ens és permès de viure unes hores i després tot restarà en silenci i l'àliga que ahir vàrem espantar a la cresta, demà tornarà a ser la reina, junt amb els sigilosos isards.

Les cares dels meus companys demostren una nit en vetlla i semblen curtides pel Sol d'ahir i el fred humit d'avui. Per tant baixem i ho fem per la vall d'Alba. Durant una cinquantena de metres progressem amb neu fins a la cintura i després a risc de prendre mal, fem uns quatre-cents metres relliscant de cul per la neu. Un cop a baix pensó que ha estat sensacional. Passem pel llac d'Alba quiet i endormiscat per les neus hivernals que el cobreixen en gran part, travessem boscos de pins centenaris, o potser mil·lenaris? bosc salvatge on la mà de l'home no hi ha pogut fer de les seves i les úniques despulles que s'hi troben d'arbres, són a causa d'inclemències de l'alçada. Per fi arribem a la civilització: els Banys de Benasque, que trobem tancats, i al costat del riu Ésera prenem un fred bany que ens torna a la realitat: tinc gana. Un cop motoritzats arribem a la població de Benasque on recuperem forces per tornar a la gran ciutat sota un sol despietat; trànsit, sorolls, calor ofegant, fums i pudors que ens faran anhelar el cap de setmana vinent per fugir de la salvatge ciutat i retornar a l'acollidor desert dels cims i les crestes.

Realitzàrem aquesta ascensió els dies 11 i 12 de juny de 1983 en Pep Manel Jimenez, en Albert Pueyo, en Carles Vidosa i en Martí Riera, invertint-hi unes set hores d'escalada.

(c) Marti Riera Blanc (text i fotos) Entrada de l'antiga web www.motxilla.net

Relat de la sortida publicada al meu blog "Diari d'un excursionista".

Cresta d'Alba

Escalada de la Cresta d'Alba o dels Quinze Gendarmes (Maladeta) els dies 10, 11 i 12 de juny.

En Pep Manel, En Carles Vidosa, l'Albert Pueyo i jo, sortim divendres i anem a dormir, fent un bivac, als Banys de Benasque.

L'endemà de bon matí pujem per la Vall de Cregüeña fins la Bretxa d'Alba i d'ací fem tota la cresta, de dificultat mitjana (D+), fins el Pic d'Alba (3.118m) en unes 7 hores.

La cresta es bastant "dura" i hem trobo una mica fora de forma, però tot i així, la jornada es ferma de debò.

Un cop al cim baixem cap a la bretxa de la Via Normal i preparem un autentic bivac. L'endemà amb un dia rúfol, que no s'ha acaba d'arreglar, baixem per la solitària Vall d'Alba fins els Banys de Benasque.

Desprès de dinar tornem a Barcelona.

D'aquesta ascensió vaig escriure un article per al butlletí de l'AEM que es va publicar, podeu llegir-lo a la entrada del blog Imatges: Cresta d'Alba.

clica a la foto per veure l'album

Index fotos: 059.001-036

Escalada al Pedraforca

Sortida d'escalada al Pedraforca el 4 de juny.

En Pep Manel, Jaume Iserte, Carles Vidosa i jo pujem a dormir a Saldes, divendres per la tarda.

L'endemà en Pep i jo fem la via Estasen al Calderer per la Cara Nord (BD+). Es una via, sinó difícil, si molt llarga, d'unes 16 tirades de 40m. En general esta bastant descomposta i sort que no anava ningú davant nostre, sinó cauen pedres a manta. De totes maneres nomes hi han dues tirades claus:

• El flanqueig de 20m que esta indicat i es pot assegurar molte be i
• La tirada del mur de 15/20 m de III+ molt vertical i descompost.

Arribem, en unes 4 hores, al cim del Calderer (2.485m) i després de firmar al llibre, ens arribem per la cresta al cim del Pollegó Superior (2.498m) on fem una menjadeta i tornem, per l'Enforcadura i la Tartera, al refugi Estasen, on ens esperen els companys per baixar a Saldes.

Diumenge tornem a Barcelona.