Vacances d'estiu 1983 - Chamonix

Campament a Chamonix (Alps - Montblanc)

Dies: del 17 al 29 de juliol de 1983

Crònica: En Benji Garcia i jo fem la següent campanya d’estiu.

Dia 17 de Juliol (diumenge): Barcelona – Chamonix, anem a dormir al Refuge de la Montagne.

Dia 18: Chamonix – Les Houches –Teleferique Bellevue – Tren Nid d’Aigle – Refuge Tête Rouse – Refuge Aguille du Goûter (3.863m).

Una pallisa de +1.500m de desnivell.

Dia 19: Refuge du Gouter- Dome du Goûter (4.358m).

El mal temps ens fa tornar al refugi.

Dia 20: Refuge du Gouter- Dome du Goûter – Refuge Vallot (4.362m) – Gran Plateau – Refuge Grans Mulets – La Jontion- teleferic Auguille du Plan – Chamonix.

També el temps el ens fa abandonar i baixar cap a Grans Mulets, un cop arribem al Gran Plateau sembla que el temps s’intenta arreglar i comencem a remuntar cap el Vallot, però el cansament pot mes i pleguem definitivament. 

Dia 21: Chamonix – Refuge Cosmiques.

Amb el teleferic de l’Aiguille du Midi.

Dia 22: Refuge Cosmiques - intent al Montblanc du Tacul – retorn a l’Aguille di Midi – Travessa Aguille du Midi – Aguille du Plan (3.842m – 3.475m – 3.673m) – Glacier d’Envers du Plan– Refuge Requin (2.523m).

Nomes intentem el Montblanc du Tacul car una esquerda oberta no es pot passar i decidim fer la Midi-Plan. Degut al tard de l’hora que comencen nomes arribem fins a 73m de la Aguille du Plan i baixem per la entretinguda glacera d’Envers du Plan al Refuge Requin. Escalada entretinguda però fàcil.

Dia 23: Refuge Requin – Mer de Glace – Montevers –Chamonix.

Entretinguda excursió per la glacera, on hem trobo amb una vaina de fusell al gel. Agafem el tren per baixar a Chamonix. Plantem la tenda al càmping lliure de la Pierre d’Orthaz.

Dia 24: Chamonix – Aguille du Goûter – Refuge Goûter.

Intent amb els de Castelló al Montblanc.

Dia 25: Refuge du Goûter – Refuge Vallot - Refuge du Goûter – Chamonix.

Mal temps per la matinada i girem cua després de discutir-ho molt.

Dia 26: Panxing a Chamonix, ens trobem amb el Carles Vidosa.

Dia 27: Chamonix- teleferic de la Flegeré – L’Index – Aresta Sud (D+) a la Chapelle de la Glieré de 2.663m. – Chamonix.

Escalada de 15 tirades entretinguda i per passar un bon dia d’escalada.

Dia 28: Chamonix –Aguille du Midi (telefèric) – Montblanc du Tacul (4.248m) – Chamonix.

EL MEU PRIMER CIM DE 4.000 m.!! Amb en Benji i en Lluís (de Castelló). Xampany i jolgorio i fi de festa.

Dia 29: (divendres): Chamonix – Barcelona.

Baixem també als madrilenys Fernando i Paco.

S’HA ACABAT !!

Companys: Benji Garcia i jó.

Index Fotos: 061.001-071

Descens de les gorges del riu Vero

Feia estona que el sol s'havia aixecat de l'horitzó, però la seva escalfor no es notava, car després d'una nit de pluja seguia un dia núvol i atapeït, amenaçador de tempesta.

Un grip de dones i homes (més d'una quarantena, s'atrevien a posar els peus en les fredes aigües del riu Vero, equipats només amb uns banyadors de pell de tigre i portant uns quants ànecs sagrats en la descoberta. No se sap la intenció d'aquest gent, però diuen les males llengües que són una tribu molt estranya, per les seves anormals activitats, dutes a terme en llocs on normalment és la natura qui imposa la llei.

El paisatge de secà de les terres d'Osca queda en unes llegües tallat per unes gorges profundíssimes, entre les quals és coneguda la del Vero i que comencen al lloc conegut per la "Surgencia de Verrala", denominació de la font perenne que brolla de les entranyes de la terra.

El nombrós grup s'introdueix en aquestes gorges avançant cautelosament i descobrint els perills, que a cada pas els amenacen. Les parets de les gorges gegantines, quasi monstruoses, formen enormes balmes on antecessors prehistòrics hi han fet unes pintures rupestres per a decantar els esperits al seu favor en el moment de la caça.

Les groges cada cop es fan més estretes i angostes fins al punt que els obliga a capbussar-se en les gèlides i profundes aigües color maragda. El corrent els arrossega i les parets tan pròximes els angoixa, però l'adrenalina dels cossos joves hi circula i els fa sortir ràpidament del malpas. Com impulsats per una voluntat desconeguda, segueixen, a despit d'altres tribus que reculen o es queden enrera, espantades per una naturalesa indòmita.

Les parets abans desplomades ara s'ajunten en el cel fins a formar un vertader túnel per on hi circula l'aigua. Ah! però no penseu que això els desanimà, sinó que, amb els peus pel fang, les roques polides i l'aigua gelada i sense l'ajut ni d'una trista torxa, travessen els temibles "Oscuros". Continuen caminant pel llit del riu evitant els escurçons, els tigres, els ànecs salvatges i les terribles granotes que neden sossegadament davant nostre, com si ens volguessin indicar el camí a un parany desconegut. Per sort encara no s'han topat amb el ferotge dinosauri que habita en aquesta regió.

En una bauma on hi ha les restes de tribus anteriors, s'aplega tot el grup i després d'intentar encendre foc amb uns troncs, es decideixen a menjar quelcom de fruits naturals i carn seca. El fred fa estralls; i així com moguts per forces desconegudes del destí tremolen, uns enganxats als altres, de fred.

Pugen per tarteres enfangades i per herbes ermes i salvatges, no carnívores; la tempesta ja anunciada descarrega sobre la corrua d'homo-sapiens que desguarids només poden fer que aguantar l'embat del ruixat. Llamps i trons desfermats pel Gran Esperit els assenyalen la irritació d'aquest per haver-se atrevit a endinsar-se en les terres prohibides a la civilització. Es senten despullats i desemparats, i humilment caminen endavant només per por de tornar enrera. En un moment donat, el que sembla el bruixot, entona una cançó, segurament ritual. Però tots coneixem l'eficiència i responsabilitat d'aquest bruixots i el sol, primer tímidament i després amb més força, travessa el sostre de núvols i toca la terra humida i castigada. Els súbdits d'aquesta tribu, tan tossuda, semblen reviure i les pells de gallina van desapareixent. Es tomben sobre les roques i prenen el sol amb alegria contagiosa. La sang calenta torna a circular amb més força per les venes i la marxa esdevé més lleugera dintre del cansament a què seran sotmesos aquests primitius cossos mal vestits i alimentats amb deficiència.

Per l'últim i com si pressentissin el final d'aquesta salvatge i crua peregrinació, es llancen de dalts de pedestals de roca als angostos corredors plens d'aigua. Per fi i per dessota d'un immens desplom que amenaça caure a sobre d'ells i del riu, veuen una construcció bastida en temps dels romans i conegut per "Puente de Villacantal". Fins allí arriben exhaust i trepitjant un pam de fang.

En aquell indret trobem un tipus tot estrany, car va vestit amb pantalons texans, camisa, bambes i un paraigua, ell ens indica que la "Colegiata de Alquezar" es troba a mitja hora de marxa rostoll amunt i que allí trobarem els nostres carruatges, roba seca i un bar; i amb el "cassette" a "tope" anirem a la fonda a menjar un plat calent.

A les postres, i quan prenem el cafetó podrem oblidar el malament que ho devien passar els nostres avantpassats, amics del Cromanyó, quan intentaren efectuar aquest descens de les gorges sense tenir els beneficis de la "civilització" a l'altre costat d'aquestes.

Això ocorregué un cinc de juliol de 1983 de l'era cristiana.

Nota: Sembla ésser que la nit abans s'encengueren fogueres i es feren danses i cançons rituals, així com s'oferiren sacrificis de carn i pebrot a la brasa en honor dels bons esperits, tot ben acompanyat amb primitius licors de la terra.

© Martí Riera Blanc (text i fotos) Entrada de l'antiga web www.motxilla.net

Descens del riu Vero

Descens del riu Vero els dies 2 i 3 de juliol

En sortida del SEAM anem unes 45 persones a fer la baixada del riu Vero.

El dia es fastigós esta tapat i plou, tot i això la majoria fem la baixada, d'uns 7 Qm., en unes 6 hores.

Passem bastant fred, pero es molt divertit (potser hi tornaré). 

D'aquesta sortida hem publiquen un article al butlletí de l'AEM, podeu llegir-lo a: Descens de les gorges del riu Vero (mogut com entrada al blog).

Escalada a Castelldefels

Sortida d'escalada a Castelldefels el dia 2 de juliol.

En Carles Vidosa i jo fem la via Boy-Roca de l'Elefant (BD, A1)  a la zona de Tebaida i tornem a dinar a casa.

Un dia ben aprofitat !