dimecres, 16 de novembre de 2011

100 cims més emblemàtics de Catalunya

L'ICC (Institut Cartogràfic Catalunya) acaba de publicar una aplicació web per accedir, i descarregar, a la posició dels 100 cims més emblemàtics de Catalunya, i com resultat de re-calcular l'altitud de tots aquests cims.

Aquesta publicació es resultat de la 1a. Jornada sobre cartografia i excursionisme, celebrada a l'ICC el maig de 2004 i a la qual vaig poder-hi assistir.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Tuc de Mauberme

Diumenge 16 d'octubre ens llevem a les 6:00h i prenem l'esmorzar a l'alberg "Era Garona" de Salardu, agafem el cotxe i anem pujant cap a Bagergue i continuem per la pista cap al Pla de Ribera, recomanada només per a vehicles tot terreny, on agafem el trencall que puja cap la Cabana des Calhaus (1.910m), continuem encara per la pista fins a l'alçada del Pla de Tor, on trobem el trencall de l'antic camí per on ara passa el GR-211, aquí deixem el vehicle (2.055m).

Prenem el GR-211, seguint l'antiga pista de les mines de ferro, que ens fa guanyar alçada suaument, fins el Llac de Montoliu (2.360m) on arribem al cap de 1 hora.
Amb una bona vista sobre el llac i del objectiu, recuperem forces, i tot seguit seguim per un sender (marques grogues) que puja fort, direcció NW, fins el Coll de Mauberme (2.484m) entre Tuc de Crabes i el Mauberme, continuem direcció NNW guanyant alçada i seguint les fites, per anar donant la volta a la falda del Muberme fins situar-nos al peu de la canal de la cara W.
Remuntem el fort pendent de rocs i terra ben dur degut al fred de la nit de la tartera; a mitja pujada ja anem trobant petites clapes de neu que encara aguanten de l'ultima nevada.
Finalment després d'una travessa direcció E, a la part superior de la canal, anem a parar a la cresta cimera que en pocs metres en dura al cim del Tuc de Mauberme (2.880m) on arribem al cap d'unes 3 hores de sortir.
El dia es molt clar i tenim una vista impressionat de tot el Pirineu, des l'Aneto i la Maladeta, fins la Pica d'Estats, del Midi de Bigorre als cims del Parc d'Aigües Tortes i Sant Maurici, i als nostres peus els Estanys de Liat.
Després de la sessió fotogràfica de rigor, fem un mos i retornem sobre els nostres pasos. Un cop arribem al Coll de Mauberme baixem cap el Pla de Tor seguint la solitària Coma Nera i que ens du directament al vehicles, per retornar a casa.
Sortida oficial del SEAM (A.E.Muntanya)
Assistents: Pilar Valenzuela, Maria Serrano, Joan Mari i Martí Riera.

divendres, 30 de setembre de 2011

Torreta Montsiá

Durant la preparació de la cursa V Pujada Al Montsià "Memorial Francesc Bort" d'Alcanar, vaig tindre l'oportunitat de pujar la Torreta de Montsià (764m). L'excursió segueix part del recorregut de la cursa.
Sortim d'Alcanar amb vehicle direcció Ulldecona, abans de passar l'autopista tombem a la dreta i anem seguint la pista fins a trobar el GR-92, que seguirem fins a trobar el trencall de Mas de Molet, un cop arribem a aquesta masia abandonada, deixarem el vehicle i continuarem a peu uns 500 metres fins la Bassa Blanca.
Agafem el camí, direcció N, per pujar cap la carena de Los Moletons
Seguim per la carena, amb unes magnifiques vistes; al poc de passar pel grau Lo Pas d'Aguiló, trobem els 12 Apòstols, que son varis rocs posats drets en un collet. Baixem direcció E, per buscar un camí que voreja el cingle (direcció N) fins a trobar la canal del Barranc del Llop, que puja verticalment a la Torreta de Montsià. 
Aquest cim te unes vistes aèries i impressionats sobre el Delta de l'Ebre.
La baixada la farem seguint el camí normal que ens mena al Mas de Molet, passant per les runes del Mas de Rosalea.
Excursió molt recomanable que varem fer en unes 3:30hores.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Cami de Sant Jaume: Sarria - Santiago de Compostela

Km 100
Fa temps que tenim un amic que ens insistia per anar a fer el Camino de Santiago. Com que no mes teniem 6 dies lliures, ens plantejarem fer els últims 100 quilometres del Camí de Sant Jaume, en un petit grup de 4 persones.
El 16 de setembre agafem l'avió a Barcelona, a les 7:50h, fins Santiago de Compostela. Un cop a terra agafem un taxi que ens dura directament a Sarria. Anem a l'ajuntament perquè ens segellin el carnet, per obtindre la Compostelana, i tot seguit comencem a caminar.
Etapes realitzades (quilometres i temps sense parades):
16-set: Sarria       - Portomarin             (22,4Qm, 4h)
17-set: Portomarin   - Palas de Rei           (25,1Qm, 6h)
18-set: Palas de Rei - Arzau                  (28,6Qm, 5h)
19-set: Arzau        - Pedrouzo               (19,4Qm, 4h)
20-set: Pedrouzo     - Santiago de Compostela (20,1Qm, 5h)

Un cop a Santiago de Compostela anem a recollir la "Compostelana" i assistim a missa de 12h, per poder contemplar l'espectacle del "botafumerio".

Ens allotgem a una senzilla fonda que dona a la mateixa plaça de l'Obradoiro. Aprofitem per fer una visita al ben conservat casc antic, fer algunes compres de productes local i a la nit per anar de tasques. L'endemà, després de dinar una bona mariscada al Mercado de Abastos, agafem l'avió cap a Barcelona.
Excursió realitzada per: Jose, Valero, Visi i Martí.

dimecres, 31 d’agost de 2011

Cerro Chirripó (3.820m)

Aquest any aprofitant que anàvem de vacances a Costa Rica, decidirem pujar al cim mes alt d’aquest país: El Cerro Chirripó, amb una alçada de 3.820m, esta situat a la Cordillera de Talamanca, una de les mes altes de Centre America. Té un origen glaciar i es dins del Parque Internacional La Amistad al sud del país i a cavall de les províncies de San José, Cartago i Limón. Aquest parc es el més gran del país, en part compartit amb Panamà, i fou declarat al 1990 com Reserva de la Biosfera per l’Unesco, degut a la seva biodiversitat.

Costa Rica es una de les democràcies mes antigues d’Amèrica i es desmilitaritzat des l’any 1948. Es un país amb un dels index de consciencia ecològica mes alts del mon i amb una gran biodiversitat que farà les delícies de tots els amants de la natura. Es molt còmode viatjar-hi i posseïx les infraestructures necessàries i serveis de totes les categories, del més senzill al més luxós. Els “ticos”, com s’autodenominen els habitants de Costa Rica, tenen una frase per definir el seu estil de vida: “Pura Vida”.

L’època ideal per anar-hi es l’estació seca, que va del mes de gener a l’abril. Nosaltres no teníem mes remei que aprofitar els dies que teníem al mes d’agost i que corresponen a l’estació humida, que va de maig a desembre.

Per planejar aquesta ascensió cal tenir en compte que es necessari un permís d’entrada al parc, ja que nomes es permet l’entrada de unes 50 persones per dia, i s’ha de reservar amb molta anticipació (al mes de maig per l’estació humida), te un cost d’uns 15$ per els dos dies necessaris per fer l’ascensió. Com a mes cal fer la reserva al refugi, preparar la manutenció per els dos dies, portar el fogonet, i procurar-se sacs de dormir (no els els portàvem per estalviar volum d’equipatge a l’avió), decidirem contractar els serveis de treking a l’Hotel de Montaña El Pelicano, d’aquesta manera se'ns facilita la reserva de les entrades al parc, del refugi, el menjar i la cocció d’aquest al refugi, que no te cap servei.

Així doncs el dia abans de començar l’ascensió ens arribarem, amb cotxe, al petit poble de San Gerardo de Rivas, encaixonat a la Vall del Chirripó Pacifico, ja que les seves aigües desemboquen en aquest oceà. Un cop a l’hotel férem un curt “breifing” per organitzar la sortida de l’endemà i ells es preocuparen de preparar les carregues, amb els sacs de dormir i el menjar, per pujar-lo amb cavalls fins el refugi de matinada.

Aprofitarem per anar a dinar al Truchero Cocolisos, on tu mateix et pesques les truites de riu que vulguis menjar, amb l’ajuda l’entranyable avi, i la seva dona ens les cuina tot seguit. Tot i ésser tancat el dia que hi varem anar, ens van atendre de meravella i, a més, les truites estaven bonisimes. Així, amb la panxa ben plena, anàrem a preparar-nos la roba i les motxilles i anant a dormir ben d’hora, doncs calia matinar.

L’endemà a les 4:30h ens llevem, i desprès de prendre quelcom calent, el gerent de l’hotel ens porta, amb el seu flamant tot terreny, cap al començament del camí, de pas recollim el cuiner, que a més ens farà de guia durant una part del recorregut. A les 5:00h comencem la pujada, a uns 1.600m d’alçada, cap el Refugi del Paramo que esta a 3.393m d’alçada, per tant ens esperem uns 1.800m de desnivell, que hem de salvar en 14,5Qm.

La pujada no te pèrdua car segueix un camí molt ben marcat i amb cartells a cada quilometre, indicant-nos alguna característica del lloc sobre el qual passem.
Així doncs el primer quilometre esta marcat com el “Termometro”, ja podeu imaginar perquè, el segon “Fila cementerio de la maquina”, el tercer “El Jilguero”, el quart “El Quetzal”, el cinquè “Los robles”, el sisé “El Rualdo”, i el setè “Llano Bonito” (2.519m), ja portem els primers 1.000m de desnivell, i unes 3 hores, on trobem un refugi de fusta tancat, i on aprofitem per recuperar forces i omplir les cantimplores, ja que no trobarem cap més font en molta estona. Fins ara hem anat caminant per un bosc espès i frondós que es coneix com a “bosque humedo” i anem sentint cants d’ocells desconeguts per a nosaltres. El camí te unes passeres per evitar el fangar que s’hi fa en època de pluges, encara que nosaltres estem tenint molta sort, tot i que el dia ha començat tapat no plou i es va obrint poc a poc.

Continuem i ens enfrontem, al vuitè quilometre, a “La cuesta del agua”, una pujada sostinguda d’uns 3 quilòmetres, passant per “Las barbas del viejo” (Qm.9), on ens creuem amb les cavalleries que transporten el material i ja van de baixada, i continuant per “Las Cañuelas” (Qm. 10) arribant al collet “Monte Sin Fe”, a 3.200m; ja portem unes 5:30 hores de pujada i la vegetació va canviant despareixent els arbres i donant pas als matolls, essent molt fàcil veure “lagartos” de tots els colors. El camí ara fa una suau baixada fins el quilometre 12, estem passant per una zona que ha sofert varis incendis forestals “Los quemados” (Qm.11). Aqui ja hi fa sol i la calor comença a notar-se.

Travessem un rierol sec, on d’una manega raja una mica d’aigua, i ens mentalitzem per l’ultima i llarga pujada denominada “Cuesta de los arrepentidos”, d’uns dos quilometres, que ens durá a uns 3.400m, i després en suau baixada fins al refugi de “El Paramo” (3.393m), on arribem al cap d’unes 7 hores, i on podem fer un bon dinar, preparat pel nostre cuiner. Un cop alimentats i una mica recuperats anem a estirar les cames per el voltants i admirem les peculiars formacions d’unes agulles de roca conegudes com “Crestones”.

El refugi es molt peculiar car semblen barracons units per túnels amb escales, amb varies habitacions amb lliteres, lavabos i dutxes sense aigua calenta. La zona comuna inclou menjador i cuina amb aigua corrent (però no fogons); tenim llum fins les 20h (de bateries carregades amb panells solars), i sorprenenment hi ha connexió Wifi gratuïta a Internet, que aprofitem per parlar amb la família i posar al dia el correu electrònic. A mes existeixen els “aposentos del guarda parque” que tenen cal.lefació i aigua calenta, car i viu tot l’any, i dos ordinadors per a l’ús dels visitants. Sopem ben d’hora, fem petar la xerrada amb altres excursionistes d’arreu del mon, i després d’una renyida partida de cartes amb el cuiner, en Blaine, anem a dormir.

Passem una mala nit, doncs el refugi es molt fred i els sacs molt prims, ens llevem, prenem quelcom calent i ens despedim del cuiner, car el ja marxa cap el poble, també ens hem de preocupar de deixar els sacs perquè ens el baixin les cavalleries. Ens havien recomanat sortir mes d’hora, per veure la sortida del sol al cim, però com es molt tapat i amb boira hem preferit provar sort i sortir a les 5:15h per veure si agafem un bon clar i podem intentar entrellucar algun dels dos oceans (Atlàntic i Pacific) que es veuen des del cim.

Així doncs sortim del refugi per un bon camí amb un suau pendent direcció a la cruïlla del “Valle de los Conejos”, on hi arribem en uns 45 minuts. Aqui prenem direcció nord-est, per un camí ben marcat i que va pujat molt be, passem per un parell de collets, enmig d’una intensa boira i ataquem les dretes roques que donen pas al cim del Cerro Chirripó, on arribem després d’uns 5Qm i 500m de desnivell positiu, que fem en unes 2 hores.


Fem les fotos de rigor i firmem al llibre, fent temps per, si hi ha sort, si ens passa alguna clariana; però nomes podem veure, entre boires, algun llac proper i entreveure les carenes que ens envolten. Per tant cal tornar i descaminar tot fins al poble avui mateix on en els últims quilòmetres ens atrapa la pluja, mentre ens diuen adéu els micos de cara blanca que ens observen.

Adéu Chirripó !!

Ascensió realitzada, els dies 10 i 11 d’agost 2011 per:

Joan Riera, Pau Riera, Visi Lázaro i Martí Riera.


divendres, 29 de juliol de 2011

Travessa Integral del Pirineu (7e. bloc)

Travessa Integral del Pirineu (7e. i últim bloc) del 16 al 22 de Juliol.
Per setè any consecutiu continuo la Travessa Integral del Pirineu, organitzada per Atlas Natura.
Aquest any fem el bloc final en que, al cap de set anys, arribarem al Mar Mediterrani.
20110716 Travessa Integral Pirineu - Bloc 7 - Núria - Llança

Aquest any es toca anar d'Ull de Ter a Llança, però com les tempestes de l'any passat ens van fer acabar a Queralbs, alguns de nosaltres començarem un dia abans a Núria.
Les etapes foren les següents:
16 juliol - Santuari de Núria al Refugí d'Ull de Ter.
17 juliol - Refugí d'Ull de Ter a Lamanere, on fem els últims quilometres en vehicle degut al forts aiguats.
18 juliol - Lamanere a Costoja.
19 juliol - Costoja a Les Salines (Maçanet de Cabrenys).
20 juliol - Les Salines a Santa Llúcia (La Jonquera).
21 juliol - Santa Llúcia a Sant Quirze de Colera, passant pel Puig Neulós.
22 juliol - Sant Quirze de Colera a Llança.
Audiovisual de la Travessa Integral Pirineu (Bloc 7) de Núria a Llança.